Rondalla va,
rondalla ve,
no us cregueu res
del que us diré..
¡Ei, hem arribat a una clariana!
Primera clariana, primera rotllana!
Pareu bé les orelles, que parlarem de la nena més famosa del món, del número u dels contes clàssics! Un relat que trena la història amb pocs elements. Si diem nena bosc llop ja ho tenim en ment, oi? Exacte, la Caputxeta vermella.
De tots coneguda, sí, però…, ja la coneixem del tot tot? Quina versió teniu al cap? Quina Caputxeta us van contar? Quina esteu explicant als vostres fills? Voleu compartir-la tot fent un vídeo casolà?! Va, qui s’anima? Oh, sí, pot ser molt divertit! Es orígens i les tradicions culturals de les famílies d’Edumar és molt ric i divers, perquè no compartim les nostres caputxetes?!
Bé, mentre us ho penseu, farem una petita pinzellada de la història d’aquest conte i després… Txan txan, sorpresa! Pareu bé les orelles perquè us presentarem una versió super original i brutalment autèntica que us sorprendrà com no us imagineu. Tsst, queda dit.
Llavors, a veure, d’on ve el conte? Deiem que aquestes històries, abans de ser fixades literàriament als llibres escrits es traspassaven de viva veu, oralment, de boca a orella, en la intimitat de la llar, en família. Per tant, podem entendre que seria més que probable que la història tingués versions diferents, no? Ahà… I segurament moltes es van perdre o no van tenir la fortuna de ser recollides per ningú (els folcloristes van dur a terme la tasca de recollir abans no es perdés, però de ben segur que no van arribar a tot). I si no eren recollides i traspassades al paper, aviat es van anar perdent amb tots els canvis socio-culturals que anaven arribant per quedar-se al llarg del XIX.
I qui va fer això, per primera vegada, en el cas de la Caputxeta? Charles Perrault. Qui va publicar un recull de vuit contes de la tradició oral francesa sota el títol Histoires ou contes du temps passé. Contes de ma mère l’Oye (1697), coneguts aquí com els contes de la Mare Oca:
Va ser una obra molt exitosa i va marcar un punt d’inici de la literatura infantil. Doncs bé, en la Caputxeta que recull i escriu Perrault, el final de la història és terrible i fatídic: el llop devora l’àvia i tot seguit, també es cruspeix la petita Caputxeta. Pim pam, no hi ha escapatòria.
Anys més tard, a inicis del XIX, els dos germans Grimm van dedicar-se a recollir versions d’històries que les velles dels pobles explicaven i aquí, en el primer recull que van publicar (Contes infantils i de la llar de 1812) àvia i neta també acaben devorades pel llop. Ah, però van rebre moltes crítiques que consideraven inapropiades pels infants aquelles històries cruentes. És per això que van dedicar-se a polir i recosir les històries, tot modificant-les substancialment i dotant-los de finals feliços. O sigui, que en bona part, van crear nous contes, versions alterades d’aquelles versions que ells havien salvat del pou dels temps. En el cas de la Caputxeta, a partir de la segona edició del recull de contes, aparegut el 1815, el conte acaba com ens ha arribat a la majoria -si no tots- de nosaltres: el llop esventrellat per un caçador (o llenyataire, depèn de la versió), i nena i àvia salvades. Un final feliç postís que va funcionar i que havien tret i calcat del final del conte dels set cabridets i el llop.
Ahà…! Interessant pensar en els finals i en l’aparició masculina redemptora, no creieu?
I ara sí, abans d’acomiadar-nos, us presentem una meravelleta de versió:
Almodóvar, A. R.; Taeger, Marc. La verdadera historia de Caperucita. Sevilla : Kalandraka, 2014.
Una versió genuïna (recollida per A. R. Almodóvar de velles del sud de França i molt semblant a versions catalanes que Amades havia recollit), divertida i escatològica, on la Caputxeta hi fa un paperàs! Ssssh, no explicarem res que no toqui, només us direm que aquí la nostra amiga se salva a ella mateixa, per múrria i espavilada. Au!, tots a buscar-la, a llegir-la i a compartir-la amb tothom!
I mig món diu que sí
i l’altre mig diu que no,
i aneu a saber qui tenia la raó.
Però su el conte us ha agradat,
doneu-lo per ben escoltat.
